“Si vols comprar un bon vi en un supermercat, ajupe’t”

Hem trobat aquesta fantàstica entrevista a la pàgina web ara.cat, i em cregut que era prou interessant per compartir-ho amb tots vosaltres directament, o visitant l'enllaç:

http://www.ara.cat/societat/JOAN-CMARTIN

 

Joan C. Martín acaba de publicar Los supervinos del 2016, de Las Guías del Lince, basada en els vins que es troben a les principals cadenes de supermercats. I recomana portar-la literalment a la butxaca per anar a comprar vi als grans establiments.

¿O sigui que hem de comprar el vi als súpers?

Es poden comprar en molts llocs, inclosos els supermercats. Sobretot perquè els hàbits de consum van canviar de sobte. Fa nou anys, el 55% del vi es consumia als restaurants i el 45% en establiments de venda d’aliments. Això va canviar de sobte. Per la crisi i potser pel carnet per punts. El cas és que la gent va començar a consumir més el vi a casa.

¿I això va fer que els supermercats comencessin a cuidar més la selecció de vins?

Sí. S’adonen que si no tenen una gran diversitat d’orígens i tipus de vi i una gran qualitat la gent anirà a les vinoteques. Deixen de tenir només Rioja i Ribera del Duero.

El més difícil de comprar vi al súper és que t’ho has de fer tu.

[Assenyala la seva guia.] Per això cal comprar aquest llibret [riu].

I no ens regala algun consell bàsic?

Hi ha una cosa bàsica, utilitzar la informació de l’etiqueta.

No és publicitat?

A les etiquetes hi pot haver descripció de característiques o consells de consum, com quan et diuen que un vi va bé amb un estofat o que té característiques de fruita roja. Però també hi ha informació de debò, de quines varietats de raïm està fet el vi, on està fet, qui el fa, la data d’envasat, si ha estat en bótes de fusta... El volum d’informació útil és indici de qualitat.

I algun truc més senzill?

Al supermercat saben que la gent compra més el vi que hi ha a l’altura del pit o de la vista. Per tant, posen en aquestes lleixes el que els interessa vendre. Si vols comprar un bon vi o el vi que t’interessa a tu i no a ells, ajupe’t una mica. Cal anar de baix a dalt i d’esquerra a dreta.

Per què, d’esquerra a dreta?

Perquè els vins que volen que surtin els posen a la dreta, perquè la gent no es para tant al principi de la prestatgeria. Per tant, mira d’esquerra a dreta i de baix a dalt, perquè potser a l’altura del peu tens vins amb una gran relació qualitat-preu.

 

La seva guia defensa vins de preus ajustats. ¿Vol dir que els altres preus estan inflats?

No, ja no. Això va passar durant una època però després va desaparèixer. La relació qualitat-preu es basa en la competència, el volum de la producció de cada celler i el potencial empresarial. Els cellers petits han de competir més en la comunicació més personal amb el client. I n’hi ha que fan sobreentrega, donen més qualitat del que tocaria pel preu.

I això no s’acosta a rebentar preus?

No, la sobreentrega sempre està dins dels estàndards. El que 

distorsiona el mercat és agafar un vi que ha tingut èxit i que valia 3,64 euros i posar-lo a 6 euros per aprofitar-se d’aquest èxit.

Vostè lloa els vins catalans, però continuen tenint dificultats per arribar al consumidor a Catalunya.

Això és per raons antropològiques i històriques. Però és un error voler crear una mena d’autarquia, com alguns intenten. Catalunya és un país vinícola molt prestigiós a Europa i al món, és un referent. Pretendre que els catalans beguin vi català per autarquia és un error històric. Jo poso 40 vins catalans en una guia de 150 de tot Espanya però no perquè m’estimi Catalunya, que també, sinó perquè són molt bons. El que s’ha de fer és continuar amb la qualitat, la referència territorial i la competència. I tenir paciència, perquè això és un procés cultural que necessita uns anys.

I l’embolic del cava, que ha portat alguns cellers a crear la marca Clàssic Penedès i desmarcar-se d’aquesta DO que inclou tot Espanya, com s’arregla?

El cava és un dels grans èxits de Catalunya. L’intent de fer cava va triomfar a Catalunya i no en altres països del món perquè aquí va entrar dins del procés cultural del pagès català, que és un home empíric. Hauríem d’agrair als déus cada dia tenir cava. El problema és que no es projecta bé estratègicament. Per exemple, cal més rigor en l’etiquetatge. I el fet que la DO sigui única a tot Espanya no té sentit, però és resultat d’un procés històric i ja s’arreglarà. Per això la idea dels caves de paratge em sembla una gran idea, perquè vincula cada cava al seu territori.

L’altre gran èxit català és el Priorat, i no n’hi ha cap a la guia...

Aquest any n’hem trobat molt pocs als supermercats.

Perquè són massa cars?

Depèn de cada anyada. I aquest any potser la producció ja estava col·locada en altres vies de distribució i potser els supermercats han estirat massa la corda amb el tema del preu i no hi ha hagut acord. En tot cas, actualment estan justificats els preus dels Priorats, perquè són produccions petites i són una de les delícies del món. Poca broma amb el Priorat. Hi va haver una època d’esnobisme i d’exageració en els preus, però allò es va acabar.